Són els que fan un canvi més espectacular al llarg del curs.
Passen d’una quasi total dependència de l’adult a una certa autonomia: comencen a caminar, més endavant a menjar sols (primer triturat i després a trossets), comencen a dir paraules soltes…
Passen d’una quasi total dependència de l’adult a una certa autonomia.
Al començament necessiten la presència i referència constant de l’educadora, juguen de forma aparentment individual i no els agrada compartir, però sí observar i manipular-ho tot. De mica en mica es van introduint activitats col·lectives: cantem, expliquem contes, ballem…
En aquesta etapa és molt important que els infants estableixin un vincle afectiu amb els adults que els atenen per tal de sentir-se segurs, estimats, atesos, protegits i, sobretot, feliços.
Com que encara no tenen facilitat per expressar-se amb claretat ni recursos per raonar, utilitzen l’acció per relacionar-se: es peguen, es mosseguen, esgarrapen… això no significa que un nen sigui violent, senzillament necessita expressar el que sent, i aquesta és la manera que té de fer-ho.
